Qualsevol dia al capvespre darrere de la finestra sents el seu alè de tardor, trist i dolç és com un plor que el vent ens acosta i que truca a la porta. Ell seu a taula, el sents allí, no li cal dir una paraula, per saber que ha arribat al fi el temps de pluja, temps d'estimar-se a mitja veu, de collir el que van llençar a tot arreu, és el temps de pluja.
Cal tornar a buidar l'armari mentre els fulls del calendari van caient sense fer soroll, d'oblidar la barca al moll, quan mai no s'acaba l'amor ni l'estimada. Ell seu a taula, el sents allí, no li cal dir una paraula, per saber que ha arribat al fi el temps de pluja, temps d'estimar-se a mitja veu, de collir el que van llençar a tot arreu, és el temps de pluja. A prop del foc, per a tots dos hi ha lloc.
